Eleccions estil Pressing Catch

Avui tots els bloggs tenen que parlar de les eleccions i aquest per ser incoherent també ho farà.

Els americans tenen estudiadíssim el "business" de l'especacle. Cuiden fins al més mínim detall tot el que succeirà i com té que succeir. Primer fan entrar l'Obama a un gran escenari, però clar no pot sortir sol, perquè és una victoria conjunta. Solució: surt la família nuclear, que es una escena molt bonica i melancòlica, però no diuen res, ni tan sols s'animen amb uns "oe oe oe". Pel discurs s'ha de quedar sol, a veure si algú robarà protagonisme. Un cop acabat i com qui no vol la cosa apareix el vicepresident per l'esquena d'Obama per donar-li una abraçada i després ja apareix tothom a dalt, grans, petits, homes, dones, blancs, negres... Però atenció com surten tots; se'n va tothom en ordre i l'últim de marxar es Obama que desapareix del pla televisiu amb un somriure.

¿Ho havien ensajat?, ¿a on s'ensaja això? ¿McCain també havia ensajat?

A mi he recordava tot a pressing catch inclús l'escenari estava adeqüat perquè sortís l'Obama amb música triumfal i amb focs d'artifici i passés pel passadís xocant les mans a tot el públic reunit, al més pur estil "Hulk Hogan", o que s'hagués trencat la camisa perquè tota la massa s'hagués enferburitzat.

Si ja se sabia qui guanyaria (igual que passa molts cops amb el pressing catch) perquè enlloc dels comentaristes aburrits de sempre perquè no han ficat a l'Hector del Mar.

Si us plau fica un Hector del Mar a la teva vida

"Hector del Mar Rules"

L'ós Bru

Porto dies capficat en una de les notícies més reaccionaries que he sentit en molt de temps, una d'aquestes notícies que replanteja les incoherències de la vida quotidiana.

Una notícia micro que explica lo macro (crisis i tonteries semblants)

Un caçador es atac per un ós, fins aquí tot bé, no passa res vas al bosc i lógicament et pot atacar un òs, ens hem criat amb un imaginari a on el bosc doncs hi passaven moltes coses màgiques i està habitat de coses i éssers més difícils de trobar al bosc d'asfalt. Doncs ara tots preocupats perquè un caçador (atenció a l'ofici de l'home en qüestió) ha estat atacat per un animal colonitzador (una espècie que han reintroduït) i millor acabar amb ells que ademés són animals que es dediquen a menjar-se els ramats, etc...

Més o menys vindria a ser això amb les meves paraules i llavors jo conclueixo:

- Els ossos actuen. Això els dona vitalitat, sabem que no estan morts, ja es molt

- Seguim creient que anar al bosc es com anar a un camp de golf, jo no tinc res en contra la caça, més que res la desconec i espero desconeixe-la per molts anys. I ens creiem que ens podem queixar al servei d'atenció al bosc perquè ens hem fet mal a les instal.lacions.

- Els ossos estàn molt bé tenir-los de "pelux" (no tinc idea de com s'escriu) però molt arriscat tenir-los de veritat.

- En breu hi haurà mobilitzacions en contra de l'ós de la mateixa gent que tindràn un gran currículum de reivindicacions: van sortir pel no a la guerra, van sortir en contra les acusacions es feien a Michael Jackson i ara toca lo de l'ós.

- Les autoritats tenen que ficar uns cartells als ossos de que poden matar, o com en aquest últim cas perjudicar greument la salut. Però això si, siguem coherents i fiquem-li també el cartell al caçador.

Loves Bears Rules

Compromisos krispians

Responder de una forma coherente resulta una tarea ardua y dificil pero no todo se cierne en una única visión de los compromisos.

Crear va más allá de las imposiciones.

No buscar te lleva a ser un simple "krispi" que se moja con la leche poco a poco y que se le quita el crujido por ser parte de una masa amorfa y blanda que ni siquiera quien se lo come podrá sentirlo.

Seamos cuchillas dentro de paquetes de "krispis" para quien nos coma no tenga más remedio a soltar la expresión: ¿quien ha puesto esto aquí?



"krispis rules"

Incoherencies estiuenques

Aquest any tot és més dur del compte el dia 1 de setembre cau en dilluns, el cosmos es conjuga perquè ens en riguem dels "martes y trece".

Inevitablement la setmana serà dura i com acostuma a passar en dates senyalades com el cap d'any ens, acostumem a esperar a aquest tipus de dates per fer tot allò que tenim pendent. I me'n he enrecordat que estaba fent un gran blog per tal de recollir incoherencies i com no podia ser menys la primera incoherencia era oblidar-se a la tercera setmana d'aquesta costum d'escriure.

I com que ara no té cap sentit tornar-ho a rependre, doncs torno a escriure després d'un gran estiu d'incoherencies compartint grans experiències amb gent de totes maneres en llocs variats. Aquest any ha tocat descobrir i valorar cosetes que tens més aprop i que s'acostumen a oblidar, o sigui que gràcies.

Se'n tornem-hi a per la nova temporada!!

"Incoherents Rules"

Emotivitat Televisiva

Practicant el comportament tan generalitzat entre la gran població que es veure la televisió els diumenges de resaca, es imposible no trobar motius de reflexió per a qualsevol ment no-plana.

Hi ha un element que m'encanta a la vegada que m'intriga que es la relativament nova práctica que s'ha implantat en els "reality shows" que es la imposició de la emotivitat a "flor de pell" que tenen els participants en el moment que l'organització del progama prepara com a sopresa la veu telefónica d'una persona amb algún tipus de vinculació (normalment familiar, però també es donen casos de gent de servei o inclús mascotes animals) i llavors per relació causa-efecte que deu encantar a tots els "conductistes" els participants comencen a plorar.

Malgrat ser un reivindicador de l'emotivitat davant la racionalitat a la que ens tenen sotmesos, hem crida molt l'atenció aquest efecte automátic.

I perquè es incoherent aquesta reaccio?, doncs perque dubtu que aquesta gent reaccioni, o hagueren reaccionat igual, mentres parlen amb aquestes persones quan están de vacances, o de campaments i les mateixes persones amb qui parlen per la tele se'ls acudeixi molestar trucant-los per teléfon.

"Winehouse rules"

Els nous diaris personals

Els blogs han agafat una apariencia d'antítesi dels famosos "diaris personals" que tants cops ens han projectat en el "imaginari cinematográfic i televisiu" com a font de conflicte sobretot entre germans per aconseguir descobrir aquells secrets que només podien saber les págines del diari.

També s'ha donat molta rellevància als diaris dels assasssins a on suposadament explicaven amb tota mena de detalls les majors atrossitats que rebien les seves víctimes.

Si els diaris personals avui es transformen en blogs es perquè el nostre context canvia però el trasfons és el mateix; la funció "egocentrista" (encara que sigui "post-mortem") apareix en els dos formats encara que no ho volguem admitir; l'antic candau dels diaris personals s'ha convertit en "l'usuari anònim".

Pensant en la era de l'autoajuda sé que hi han hagut suposats tractaments psicológics que s'han basat en fer un diari personal per tal de reflexionar, espero que els psicòlegs més "gafapasta" i admiradors d'Isabel Coixet estiguin receptant portar blogs com aquest.

"Passolini Rules"

Compaginació

Es vol temps per criticar que es té temps. Vull compaginar allò a lo que no arribo, vull creure'm que si no ho defineixo no ho podré matar, per viure en un estat de "fluiment".

El diumenge m'aixecaré d'hora per comprar un diari que no llegiré, més enllà del simple cop d'ull a les fotos o alguna columna d'"eurdit", per intentar aprendre com ho podría fer jo en un futur que jo hem crec que no està molt lluny.

Però qui ens treu d'aixecar-nos i compaginar viure amb tenir la col·lecció de llibres d'art que mai tocarem i els dvd's que no treureum ni l'envoltori.

Tot es compagina fins i tot en fer blogs incoherents.

"Artaud rules"

Trágica presentació

Toca presentar-se i crec que és de les coses més pesadas i per les que abans no he fet un blog!

Motius per fer un blog:

- Som (i per suposat sóc) egocentristes ens agrada parlar de nosaltres mateixos i imaginar que algú li pot arribar a interesar les nostres tonteries i reflexions.

- Morbo per conèixer detalls de gent que tens aprop però que no t'atraveixes a preguntar i vulguis que no això de l'internet et permet distanciar-te, me'n adono que he llegit blogs de gent que ni cònec i que crec que ni m'interessa, però m'han agradat, que curiós.

- Veure que el meu cosí en té un (jo no puc ser menys).

- Moment de reflexió, que espero que sigui molts més vivint-los que explicant-los aquí.

- Viure a l'era de la "autoayuda" que moltísima gent et feliciti pel que fas i et rectifiqui en els teus comportaments i te'n vagis a dormir pensant en lo bé que ho has fet, encara que sigui mentida.

- Ser "erudito" i participar en "tertúlias" d'intel·lectuals sense tenir ni idea.

- Tenir materials ja escrits per si algún dia hem publiquen un llibre, perquè segur que si el tinc que començar de zero hem farà mandra (hem conec).

Intentaré amb aquest defecte de fàbrica que tinc que és ser sociòleg analitzar o intentar senyalar la infinitat de incoherencias que ens envolten però que tant ens fa...

La primera aquest blog

"Baudrillard Rules"